Mr. Paul Newman

Belles, bèsties i bestieses

Aquest és un post que hauria d’haver estat penjat farà uns 15 dies, però és plenament vigent i també cíclic.

. . . . . . . . . . . .

Normalment cada 15 ò 20 dies anem a veure els meus pares i sovint es produeixen situacions calcades. A casa es compra des de sempre El Periódico, no cada dia, abans el diumenge i ara el dissabte, no em preguntis per què. Quan va sortir la versió en català, doncs en català. El TBO dels Nadal Brothers dóna per molt després d’un bon dinar dels de casa, sobretot després de l’austeritat i poca imaginació de la nostra cuina. Quan hi ha festa grossa (Festa Major, Reis, aniversaris, sants…) hi ha cassoles i/o canalons però la resta de l’any és aquella cuina de “platillos”: mira nen un llom arrebossat, albergínia també arrebossada, una escalivada, una amanida de ceba, una altra d’enciam, unes torrades, uns fesols, una truita de ceba, patates i carbassó…

Després de dinar agafo el TBO, ocupo la butaca reclinable i dono un repàs del més destacat tot fent zapping en el diari i també a la tele. Els programes del cor triomfen cada dia però el dissabte més, i ja tens la neurona d’en Jordi gaudint d’allò més, saltant i cantant en poder simultanejar impactes mentals i missatges subliminals com ara:

• via paper, la bella Bruni vestida impecable, que li treu un pam i mig al seu home, i s’emporta totes les atencions i mirades en tal visita oficial;
• via tele, el bèstia Paquirrín amb els merders de faldes i les festasses a les que és invitat per ser fill de qui és. El tiu totalment degradat, i què?;
• en paper, l’Ibarretxe en el punt de mira d’Urkullu. Penso que el Lehendakari el pelaran des de dins, però no, anava errat. Millor. Tot això amanit amb un cafè descafeinat, que si no a la nit no dormu diu la mare. Accepto pop;
• via tele, seguint les posturetes que fa la Igartiburu des de que la fan caminar pel plató i no es pot sentar. De què es fot de cap!. Cumpleix a la perfecció allò de guapes i tontes. Una bella perfectament tonta;
• via tele, entrenaments de Moto Gp o bé Premier League. Dífícil elecció. El pare prefereix Premier. Accepto. Li he fotut el diari.

La digestió s’apodera de l’estómac i el cervell va reduint la capacitat de reacció i d’atenció. El meu cos s’amotlla a la butaca i em clapo. Quan em desvetlli anirem a fer una volta pels carrers i llocs que m’han vist fer el perdut amb una pilota i una bicicleta. Pilotes, bicicletes, menjar, dormir, mandrejar, desconnectar. La màgia dels avis.

. . . . . . . . . . . . . . . .

PD: Perdó, em deixava la bestiesa: haver ingerit el que hem ingerit. Allò que diuen que el cos et dóna senyals, doncs sí i de tot tipus i reconeixibles pels cinc sentits. Uix!

 

 

Esbarjo

Un vídeo musical de la cançó Learning to Fly dels Foo Fighters, que fa uns anys vaig descobrir i encara m’ho passo bé revisant-lo i escoltant la peça [4 minuts 35 segons]

Un vídeo musical del tema Pork and Beans dels Weezer, que fa una setmaneta que he descobert. Bona música i ús dels personatges freekies del You Tube per acabar de muntar-lo [3 minuts 18 segons]

Un vídeo musical (?) de la gent de la Hora Chanante, ara Muchachada Nui, descobert en el blog d’en Marc Gallart. D’aquell tipus d’humor que o bé no et diu res (eh Maria!) o et fa plorar (el meu cas. Doctor és greu?) [3 minuts 4 segons]

 

::::::::::::::

Fa díes que vull parlar de belles, bèsties i bestieses, de Carla Bruni, de Paquirrín i de referèndums, i en un sol post!. Per això, abans necessito esbarjo, força esbarjo esbojarrat perquè en el fons (del fons) més d’un voldria ser Paquirrín per dins i Carla Bruni per fora en un Estat Català, o no?.

Me’n vaig a prendre l’aire.

 

Inoperants

L’altre dia en un dels TN’s del vespre vaig veure un vídeo que es podria resumir amb aquesta imatge.

Joan Ridao, sol solet, cara a cara amb el Solbes, dos alts funcionaris de l’Estat (intueixo i em sembla que no dec anar gaire errat) i el Daniel Fernández del PSC (no surt en aquest enquadrament, però veure la següent foto, mirant la foto a la dreta de Solbes i davant de Sánchez-Llibre). I buscant per la xarxa trobo l’altre foto per CiU; el Duran i el Sánchez-Llibre amb els mateixos quatre.

Puc entendre que s’ha de negociar a Madrid, que fins i tot les negociacions clau es portin d’amagatotis, però això de:

• Veure un diputat del PSC a l’altre costat de la taula, tot i que diguin que és l’home de confiança de Montilla a Madrid.
• Que els diputats catalans hi assisteixin sols.
• Que estiguin en inferioritat numèrica.
• Que no hi siguin presents un, dos o tres alts funcionaris de la Generalitat (experts, gats vells, negociadors, advocats, jutges, putes=astuts=coneixedors dels paranys ministerials…).
• Que riguin (de què collons riuen!!!).

Que siguin tan refotudament ingenus per trobar-se amb una situació com la que vaig veure al TN i reprodueixo aquí, és per perdre plenament la confiança en la capacitat de negociació. Els 25 diputats del PSC estàn a l’altre costat de la taula de negociació. Això ja ho sabíem, però veure les performances dels catalanets a Madrid fot llàstima, vergonya aliena. Com pot ser que després de gairebé 30 anys fent la mateixa postureta seguim anant un per un a pidolar?. Partidisme o país?. La força de negociació, d’aconseguir el que es demana des de Catalunya (que serà diferent del que es demana allà sentat sens dubte) és nul·la, i el pitjor de tot és que els nostres representants ho saben i el millor per ells, els espanyols, és que també són plenament conscients de la nul·la capacitat dels catalans. Com bé afirmava Jordi Pujol en una entrevista amb la tieta Basté: “Si no els hi aprovem nosaltres els pressupostos els hi aprovaran els altres, els vascos, els gallecs, el PSC, qui sigui. Zapatero i Solbes no han d’haver estat mai preocupats per l’aprovació dels pressupostos. Això està fet”. Per tant, comptem més aviat res i a sobre només ens queixem i demanem i demanem. Au!.

 

::::::::::::::::

Inoperant: adj 1 Que no obra. 2 Que no produeix efecte.

 

Amunt el teló!

S’aixeca el teló i comença la funció. Es tracta de donar veu als protagonistes i en tot cas no esperarem a matar el dolent. Matem-lo primer i ja tindrem el cap de turc, després podem fer veure que la situació empitjora i mirarem d’entretenir l’auditori amb algun “gir” per finalment fer el que havíem quedat, el que realment ens convé a tots plegats. No baixeu el teló, la funció segueix!.

 

::::::::::::::::::::::

“Si no cometemos errores y todos actuamos de forma responsable, saldremos fortalecidos” de la crisis económica, ha asegurado el ministro Pedro Solbes en su primera comparecencia de la legislatura en la Comisión de Economía y Hacienda de la Cámara Alta. 15|09|2008.

El meu avi

Avui és la Diada de Catalunya i fa uns anys, pocs, massa pocs, vaig poder recuperar part de la meva memòria històrica i de la meva família. El meu avi patern va ser mort al front, un 24 de novembre del 38, tenia 32 anys. Era soldat de la 62 Brigada, 245 Batalló, 2a i va morir a l’hospital 2, grup saleses a Manresa, on hi eren ingressats els malalts mèdics amb patologia infecciosa [Relació soldats morts].

Ben poc en sé del meu avi, ben poc per part del meu pare i per tant poc n’havia explicat la meva àvia al pare. Que era comerciant, que sabia de números, espavilat i pencaire, treballava a la farinera.  Pare de dos fills petits, en Josep i la Roser. Poca cosa més. L’àvia es queda vídua i toca pujar els fills amb ajuda de tietes, familiars i veïns. La vida segueix.

Em venen al cap paraules que en aquests moments trobo completament buides de contingut: guerra, banderes, república, independència, resistència, país, rojos, feixistes, Franco… Com segur que les va trobar buides el meu estimat avi el dia que li van dir d’anar a lluitar escopeta en mà. Fam, misèria, dolor és el que van trobar milers de catalans i catalanes en aquells anys.

Fa uns mesos vam visitar el cementiri de Manresa on, gràcies a l’excel·lent treball de recerca de l’historiador Joaquim Aloy i Bosch he pogut tenir les dades abans esmentades i moltes més [Relació resta soldats morts], vam poder oferir el nostre silenci a l’avi Josep. La sensació fou una mescla d’alegria, tristor, impotència i ràbia. El sabor amarg i igual que en aquests moments, se’t quedava la boca seca i un nus a la gola. A partir d’aleshores la meva diada és retre homenatge als nostres morts. Als catalans del 1714 i als catalans que generació rere generació hi han deixat la vida i la llibertat. En silenci i perquè no es torni a repetir mai més.

clica la imatge per llegir el text

  

Arreglats

Quan tens la sensació que s’està jugant un partit en que, tot i no participar-hi, t’hi jugues molt i veus que s’està malbaratant la pilota, el temps es perd i enlloc d’anar de cara a barraca es mira de fer-ho bonic i no s’aconsegueix res. Et destrempes i pots emprenyar-te molt o fer com si allò que està succeint no anés del tot amb tu, te’n desprens. Si més no és extern a tu, no pots fer-hi gaire res. Bé sí, emprenyar-te i treure’t l’emprenyamenta després. Poca cosa més.

Quan a més a més et dóna la sensació que el partit està amanit, que els jugadors no lluiten per totes les pilotes, és més sembla que s’hi arrepengen i tot fa tuf de compra-venta, de maletins amunt i avall, aleshores ja pots deixar-ho córrer del tot. Apaga i vámonos. Mestre, cobri’m la cervesa que marxo!.

Quan això t’envaeix (tot i que potser que no sigui cert, que no s’estigui produint, que tot sigui producte de la teva imaginació…), pots deixar d’estar pendent d’aquella situació i mirar cap a un altre lloc i concentrar els teus esforços vers altres objectius. No depenia de tu i a més a més estava podrit. Fora. Bon vent.

Acabant de rebre la notícia del gol d’Alfonso Guerra. Miro enrera en el partit i veig que un Montilla ben posicionat havia xutat des d’aprop de l’àrea petita, però miro més enrera i Guerra havia fotut un cop de cap dels seus, gràcies a un excel·lent centrada del company Chaves. Aparentment ha semblat un gran partit però en realitat ha estat d’aquells partits que valdria més no haver pagat l’entrada o el pay per view per veure’l. Una presa de pèl, tot amanit i ben amanit. En el terreny de joc només hi havia un equip.